 |
Vilhelm Hammershøi ,
“Støvkornenes dans i solstrålerne” (1900)
|
Potser les nostres passes es confongueren en els
clarobscurs del CCBB, entre les imatges estàtiques de Hammershøi i les imatges
dinàmiques de Dreyer. Potser les nostres mirades s’entrecreuaren breument
davant “l’epifania de la pols en suspensió” del quadre del pintor danès. Però
el cas és que aleshores no coneixia ni la seva veu ni la seva semblança i no
ens coneixeríem fins al cap de cinc anys, al pati de l’Alliance Française: «Sempre és així, / sempre es mouen parts
precioses de mi / quan m’allunyo» (A la casa arribarà el fred). Un dels
poemes que recità aquella tarda, El
llibre de capa blanca (L’home que mira perplex. Papers de Versàlia. Sabadell 2007), encara ressona
dins meu durant les estones d’entotsolament: «te l’he fet contemplar amb els teus propis ulls, / però no hi entraràs». Després
del recital vam conversar breument i ens vam intercanviar les adreces postals. Al cap d’uns dies rebia a casa un sobre amb dos llibrets autoeditats: Lobishome
i Stramonium, i una nota on deia: “No cal que els llegeixis, només vull que els
tinguis”. Aquell mateix capvespre vaig devorar els llibres, i les setmanes
posteriors em vaig dedicar a paladejar-ne les subtileses fins al punt de
convertir Stramonium en un dels meus
poemaris de capçalera.
La
poesia de Víctor Mañosa és una escletxa de llum enmig de la solitud, un espiell
des d’on podem guaitar, sense ser vistos, fragments de vida i els
nostres temors més profunds: «Un
fill perdut al supermercat / és una porta oberta a una por atàvica, / una
angoixa quantificable, / una massa sòlida a l’estómac» (Un fill perdut), o els nostres desitjos més inabastables «Voldries
viure tota la vida / a l’empara del biaix del sol, / quan l’estiu irradia les
tardes / a les places» (A la casa arribarà el fred), i també la manca de fe
quan ens sabem sols davant l’abisme d'existir: «L’ànima
de Déu / és una dependenta cansada // “tenim el que busca, / però no sé si ens
en queda de la seva talla”» (Al cap i a la fi). Al cap d'uns mesos vaig
saber que el poeta havia portat l’esborrany a diferents editorials, i cansat de
tenir la callada com a resposta va decidir penjar el poemari a la xarxa perquè se’l
pogués descarregar qui volgués. Aquest és el temps que ens ha tocat de
viure. La mediocritat s’imposa. Els catàlegs de les editorials són com els catàlegs d’IKEA: literatura prefabricada sense cap ànima ni estil, però amb
etiqueta i pedigrí. Per sort ens queda Internet, poesia 2.0. El recurs que ens permet
prescindir dels interessos quantificables d’aquestes enormes bèsties de la
indústria editorial i accedir a la feina d'orfebre de qui no defalleix.
Podeu descarregar-vos
Stramonium clicant l’hipervincle,
i si voleu llegir una ressenya com déu mana podeu trobar-la al
Llunàtic, el
bloc del poeta i crític literari David Madueño. També us deixo l’enllaç del
Catàleg de desficis, el bloc personal del poeta on hi va consignant tot allò que, a
poc a poc, configura el seu univers personal i intransferible, i una transcripció d’un dels meus
poemes preferits d'
Stramonium:
El teu correu
em remet a llum tènue de Hammershøi,
l’epifania
de la pols en suspensió.
Tots aquests mons,
aquesta plètora
revelada,
que es bressolen
complaguts en els seus vòrtexs,
indolents i fascinats
com l’home a qui embolcallen,
i en qui sobtadament reverbera
una nostàlgia,
veus, pregàries, fragments
(desapareix).
Queda un esclat,
una fulguració,
la certesa del besllum
i de l’instant:
un eco.
Veus, pregàries, fragments.
Víctor Mañosa.
Stramonium
