A propòsit d’una acció de Kineret Haya Max,
a la sala Bòlit
de Girona. |
Tot el
dia he perseguit l’ombra, l’empara d’una set que fa temps que dura i d’una pau
que se’m nega i es posposa sine die.
I de cop i volta el teu nom, Kineret, ha aparegut del no-res com el nom d’un
vaixell descarregant tones de dolor al moll interior d’aquesta desemparança.
Una història tan antiga com la història de l’home: el marit mobilitzat al front
i l’àvia ingressada a la unitat de cures intensives. I tu, a centenars de
quilòmetres de Tel-Aviv, ens proposes aguantar la respiració tant com ens sigui
possible. A poc a poc desistim, però tu et resisteixes. El teu rostre es desfigura:
és el dolor. El teu cos menut es vincla com la tija d’una rosella: és el pes d’aquest
dolor. Tu ets l’última en tornar a respirar. Les escriptures ens han ensenyat
que Déu no ens prova més enllà del que podem suportar. Però el temps sempre corre
en contra i la felicitat escasseja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada