Vida menor

Vida menor, a la llibreria Llegim de Sant Joan

Una any i mig és prou temps per fer balanç de les paraules, per veure’n els defectes i les virtuts. Com un artesà o un drapaire, he agafat la bossa dels llibres i he anat de poble en poble i de presentació en presentació durant tot aquest temps per comprovar-ho. En general l’acollida del Vida menor, el meu primer poemari, ha estat càlida i fins i tot, en alguna presentació, nombrosa: Lectors de poesia, poetes i curiosos atrapats en la seva sorpresa pels prejudicis a propòsit del gènere, s’han apropat per escoltar una estona de poesia. Guardo moments preciosos d'aquests dies, com la interpretació de la Gymnopédie núm. 3 d’Erik Satie a la Fages de Climent de Figueres per part de la violinista Fabienne Tassart, així com totes aquelles observacions i comentaris que han enriquit el meu concepte de poesia i de poema. El llibre també ha estat mereixedor d’alguna ressenya favorable, com la del crític David Madueño al Llunàtic i la del director de Versos.cat Daniel Ruiz-Trillo a Núvol, que podeu llegir clicant els hipervincles. La millor crítica, però, la que em va dedicar un bon amic i poeta a cau d’orella mentre estàvem asseguts a la platja de La Fosca un dia d’estiu de dos-mil dotze: «Has escrit el llibre que m’hagués agradat escriure». Així doncs, tot l’esforç haurà valgut la pena i ara només penso i m'obsessiono amb el segon poemari, el que fa exactament dos mesos i tres dies que he començat a escriure.

Si voleu aconseguir-ne un exemplar estigueu a l’aguait perquè en queden pocs i segurament no hi haurà una segona edició. Si esteu pels volts de Palamós el podreu trobar a la llibreria Llegim (Av. President Lluís Companys, núm. 13 de Sant Joan de Palamós), i si la llibreria us queda massa lluny el podeu demanar a l’editorial Paralelo Sur o bé posant-vos en contacte directament amb mi a través del meu correu electrònic (encara me’n queden uns quants a l’habitació dels mals endreços) o del meu Facebook. Una abraçada a tothom i disculpeu l’autobombo.  

Víctor Mañosa: L'epifania de la pols.

Vilhelm Hammershøi ,
“Støvkornenes dans i solstrålerne” (1900)

Potser les nostres passes es confongueren en els clarobscurs del CCBB, entre les imatges estàtiques de Hammershøi i les imatges dinàmiques de Dreyer. Potser les nostres mirades s’entrecreuaren breument davant “l’epifania de la pols en suspensió” del quadre del pintor danès. Però el cas és que aleshores no coneixia ni la seva veu ni la seva semblança i no ens coneixeríem fins al cap de cinc anys, al pati de l’Alliance Française: «Sempre és així, / sempre es mouen parts precioses de mi / quan m’allunyo» (A la casa arribarà el fred). Un dels poemes que recità aquella tarda, El llibre de capa blanca (L’home que mira perplex. Papers de Versàlia. Sabadell 2007), encara ressona dins meu durant les estones d’entotsolament: «te l’he fet contemplar amb els teus propis ulls, / però no hi entraràs». Després del recital vam conversar breument i ens vam intercanviar les adreces postals. Al cap d’uns dies rebia a casa un sobre amb dos llibrets autoeditats: Lobishome i Stramonium, i una nota on deia: “No cal que els llegeixis, només vull que els tinguis”. Aquell mateix capvespre vaig devorar els llibres, i les setmanes posteriors em vaig dedicar a paladejar-ne les subtileses fins al punt de convertir Stramonium en un dels meus poemaris de capçalera. 

                La poesia de Víctor Mañosa és una escletxa de llum enmig de la solitud, un espiell des d’on podem guaitar, sense ser vistos, fragments de vida i els nostres temors més profunds: «Un fill perdut al supermercat / és una porta oberta a una por atàvica, / una angoixa quantificable, / una massa sòlida a l’estómac» (Un fill perdut), o els nostres desitjos més inabastables «Voldries viure tota la vida / a l’empara del biaix del sol, / quan l’estiu irradia les tardes / a les places» (A la casa arribarà el fred), i també la manca de fe quan ens sabem sols davant l’abisme d'existir: «L’ànima de Déu / és una dependenta cansada // “tenim el que busca, / però no sé si ens en queda de la seva talla”» (Al cap i a la fi). Al cap d'uns mesos vaig saber que el poeta havia portat l’esborrany a diferents editorials, i cansat de tenir la callada com a resposta va decidir penjar el poemari a la xarxa perquè se’l pogués descarregar qui volgués. Aquest és el temps que ens ha tocat de viure. La mediocritat s’imposa. Els catàlegs de les editorials són com els catàlegs d’IKEA: literatura prefabricada sense cap ànima ni estil, però amb etiqueta i pedigrí. Per sort ens queda Internet, poesia 2.0. El recurs que ens permet prescindir dels interessos quantificables d’aquestes enormes bèsties de la indústria editorial i accedir a la feina d'orfebre de qui no defalleix. 

Podeu descarregar-vos Stramonium clicant l’hipervincle, i si voleu llegir una ressenya com déu mana podeu trobar-la al Llunàtic, el bloc del poeta i crític literari David Madueño. També us deixo l’enllaç del Catàleg de desficis, el bloc personal del poeta on hi va consignant tot allò que, a poc a poc, configura el seu univers personal i intransferible, i una transcripció d’un dels meus poemes preferits d'Stramonium:

El teu correu

em remet a llum tènue de Hammershøi,

l’epifania

de la pols en suspensió.

Tots aquests mons,

         aquesta plètora

         revelada,

que es bressolen

complaguts en els seus vòrtexs,

indolents i fascinats

com l’home a qui embolcallen,

i en qui sobtadament reverbera

una nostàlgia,

         veus, pregàries, fragments

         (desapareix).

Queda un esclat,

una fulguració,

la certesa del besllum

i de l’instant:

         un eco.

Veus, pregàries, fragments.

                       Víctor Mañosa. Stramonium

Varal de poemas

L’associació cultural Fundo do Nosso Quintal i Paralelo Sur Ediciones acaben d’editar el primer número de la revista de poesia brasilera "Varal de Poemas". Es tracta del meu debut com a traductor de poesia i haig de dir que ha estat tot un plaer poder treballar al costat de la poetessa Sònia Serrabao (membre del col·lectiu versos.cat) i de Valéria Cândia de Araújo (presidenta de l’associació i alma mater del projecte) en els treballs de traducció. En aquest primer número de la revista podeu trobar-hi una selecció de poemes de Berimba de Jesus, Aline Binns i Caco Pontes, tres poetes destacats del moviment anomenat Poesia Maloqueirista. Algun dels poemes que han sortit editats ja us els vaig avançar al bloc, així que si voleu fer-ne un tast podeu recuperar-los a l’apartat de traduccions, i si voleu adquirir un número de la revista només cal que us poseu en contacte amb l’Associació Fundo do Nosso Quintal. La revista és bilingüe, i ha estat editada tant en català com en castellà.

Reduccions

Today is made of yesterday, each time I steal
towards rites I do not know, waiting for the lost
ingredient, as if salt or money or even lust
would keep us calm and prove us whole at last.
Anne Sexton. The complet poems. Mariner books. Nova York 1999.

És el plaer despertar-se al teu costat i veure com s’escampa la llum renovada de dissabte per tota l’habitació a través de les cortines. Preparar-te un cafè amb llet a la cuina mentre em bec un suc de mango fresquíssim i tu et prens una dutxa que et desperti els músculs per baixar després a la platja i nedar una estona. És un luxe saber que Anne Sexton espera el seu torn a la lleixa per anostrar les seves paraules. A la bústia, entre les factures de telèfon i els rebuts del banc, algú ha deixat una revista amb algun dels meus poemes publicats. Busco grup generacional.

Amb el crepúscle ha arribat la tardor

Divendres a la tarda i no tinc res per fer. Mentre espero que la meva companya surti de la Facultat de Filosofia passejo pels carrers mirant aparadors, però comença a ploure i busco refugi a La Central del Raval. La fusta del terra cruix sota els meus peus i deixo vagar la mirada pels títols que s’acumulen a les lleixes sense buscar res en concret. Czeslaw Milosz, Anne Sexton, Joan Margarit... estiro un petit poemari, Amb el crepuscle ha arribat la tardor, una col·lecció de poemes de György Jánosházy i Balázs Déri traduïts dins del IX Seminari de Traducció Poètica de Farrera i publicats per Emboscall. Obro el llibre a l’atzar i llegeixo l’impressionant Tria el destí de Balázs Déri i continuo amb el brutal Esglaons i replans. Perdo la noció del temps i començo a fullejar els poemes de György Jánosházy, Només per tu, Tu ets la nit... dos conceptes de poesia antagònics per destil·lar la mateixa bellesa. El cor em fa un salt, com quan saps que has trobat, sense buscar-ho, una petita peça d’orfebrer. Al cap d’una estona sento la veu d’una dona al meu costat «Quan he sortit i no t’he vist m’he pensat que et trobaria aquí», la meva dona «Perdona, m’he quedat fullejant aquest llibre i he perdut la noció del temps». Quan hem sortit de la llibreria encara plovia. Hem agafat l’autobús per anar al pis, hem llegit el llibre, hem fet l’amor i m’ha promès que no em deixaria mai.