No recordo la teva veu, només recordo
la teva por com la corda del violoncel
que es trenca a mig concert i ens deixa
la seva absència. La teva vida ha estat
aquest fred hostil d’hospici, la misèria
de la postguerra i l’absència de l’àvia,
haver-se fet vell sense ningú al costat,
en silenci, amb la felicitat color de por
del bàndol dels vençuts. Com una vella
fotografia en blanc i negre que recorda
el teu gest però ha oblidat les paraules
la teva veu i la meva sempre han jugat
a fet i amagar. He heretat de tu el color
melancòlic i plujós d’una mala història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada