diumenge, 20 de juliol del 2014

Coquelicot




A propòsit d’una acció de Kineret Haya Max,
 a la sala Bòlit de Girona.

Tot el dia he perseguit l’ombra, l’empara d’una set que fa temps que dura i d’una pau que se’m nega i es posposa sine die. I de cop i volta el teu nom, Kineret, ha aparegut del no-res com el nom d’un vaixell descarregant tones de dolor al moll interior d’aquesta desemparança. Una història tan antiga com la història de l’home: el marit mobilitzat al front i l’àvia ingressada a la unitat de cures intensives. I tu, a centenars de quilòmetres de Tel-Aviv, ens proposes aguantar la respiració tant com ens sigui possible. A poc a poc desistim, però tu et resisteixes. El teu rostre es desfigura: és el dolor. El teu cos menut es vincla com la tija d’una rosella: és el pes d’aquest dolor. Tu ets l’última en tornar a respirar. Les escriptures ens han ensenyat que Déu no ens prova més enllà del que podem suportar. Però el temps sempre corre en contra i la felicitat escasseja.

dissabte, 8 de febrer del 2014

Olsen Olsen


«A dins duc un amor de poema simfònic que ja mai s’aturarà».
Silvie Rothkovic. Vida d’heroi. Entrada publicada al seu bloc.

Imatge del videoclip Ekki múkk de Sigur Rós
(dirigit per Inga Birgisdóttir)



Sobrevius, malgrat el fred i el silenci. I camines sol pel passeig marítim mentre les ones colpegen amb violència la platja esborrant qualsevol rastre d’estiu. Camines sense la dolça i càlida empara dels antidepressius que et feien de contrafort, d’escullera, de mur de contenció contra el mal temps. Camines sabent que cediran tots els dics interiors i que al final la poesia, com el temporal, sobrepassarà qualsevol recer inundant la vida amb els besllums freds i solitaris d’aquest matí d’hivern. És absurd atardar el gest, fingir que som el què no som. No hi pots fer res, tan sols callar i escoltar, fer d’espectador, construir amb les teves mans una marimba de ruibarbres, interpretar amb paraules la bellesa que t’ha estat revelada. La resta, com escrigué Verlaine, «est littérature».

diumenge, 29 de setembre del 2013

Vida menor

Vida menor, a la llibreria Llegim de Sant Joan

Una any i mig és prou temps per fer balanç de les paraules, per veure’n els defectes i les virtuts. Com un artesà o un drapaire, he agafat la bossa dels llibres i he anat de poble en poble i de presentació en presentació durant tot aquest temps per comprovar-ho. En general l’acollida del Vida menor, el meu primer poemari, ha estat càlida i fins i tot, en alguna presentació, nombrosa: Lectors de poesia, poetes i curiosos atrapats en la seva sorpresa pels prejudicis a propòsit del gènere, s’han apropat per escoltar una estona de poesia. Guardo moments preciosos d'aquests dies, com la interpretació de la Gymnopédie núm. 3 d’Erik Satie a la Fages de Climent de Figueres per part de la violinista Fabienne Tassart, així com totes aquelles observacions i comentaris que han enriquit el meu concepte de poesia i de poema. El llibre també ha estat mereixedor d’alguna ressenya favorable, com la del crític David Madueño al Llunàtic i la del director de Versos.cat Daniel Ruiz-Trillo a Núvol, que podeu llegir clicant els hipervincles. La millor crítica, però, la que em va dedicar un bon amic i poeta a cau d’orella mentre estàvem asseguts a la platja de La Fosca un dia d’estiu de dos-mil dotze: «Has escrit el llibre que m’hagués agradat escriure». Així doncs, tot l’esforç haurà valgut la pena i ara només penso i m'obsessiono amb el segon poemari, el que fa exactament dos mesos i tres dies que he començat a escriure.

Si voleu aconseguir-ne un exemplar estigueu a l’aguait perquè en queden pocs i segurament no hi haurà una segona edició. Si esteu pels volts de Palamós el podreu trobar a la llibreria Llegim (Av. President Lluís Companys, núm. 13 de Sant Joan de Palamós), i si la llibreria us queda massa lluny el podeu demanar a l’editorial Paralelo Sur o bé posant-vos en contacte directament amb mi a través del meu correu electrònic (encara me’n queden uns quants a l’habitació dels mals endreços) o del meu Facebook. Una abraçada a tothom i disculpeu l’autobombo.  

diumenge, 22 de setembre del 2013

Víctor Mañosa: L'epifania de la pols.

Vilhelm Hammershøi ,
“Støvkornenes dans i solstrålerne” (1900)


Potser les nostres passes es confongueren en els clarobscurs del CCBB, entre les imatges estàtiques de Hammershøi i les imatges dinàmiques de Dreyer. Potser les nostres mirades s’entrecreuaren breument davant “l’epifania de la pols en suspensió” del quadre del pintor danès. Però el cas és que aleshores no coneixia ni la seva veu ni la seva semblança i no ens coneixeríem fins al cap de cinc anys, al pati de l’Alliance Française: «Sempre és així, / sempre es mouen parts precioses de mi / quan m’allunyo» (A la casa arribarà el fred). Un dels poemes que recità aquella tarda, El llibre de capa blanca (L’home que mira perplex. Papers de Versàlia. Sabadell 2007), encara ressona dins meu durant les estones d’entotsolament: «te l’he fet contemplar amb els teus propis ulls, / però no hi entraràs». Després del recital vam conversar breument i ens vam intercanviar les adreces postals. Al cap d’uns dies rebia a casa un sobre amb dos llibrets autoeditats: Lobishome i Stramonium, i una nota on deia: “No cal que els llegeixis, només vull que els tinguis”. Aquell mateix capvespre vaig devorar els llibres, i les setmanes posteriors em vaig dedicar a paladejar-ne les subtileses fins al punt de convertir Stramonium en un dels meus poemaris de capçalera. 
                La poesia de Víctor Mañosa és una escletxa de llum enmig de la solitud, un espiell des d’on podem guaitar, sense ser vistos, fragments de vida i els nostres temors més profunds: «Un fill perdut al supermercat / és una porta oberta a una por atàvica, / una angoixa quantificable, / una massa sòlida a l’estómac» (Un fill perdut), o els nostres desitjos més inabastables «Voldries viure tota la vida / a l’empara del biaix del sol, / quan l’estiu irradia les tardes / a les places» (A la casa arribarà el fred), i també la manca de fe quan ens sabem sols davant l’abisme d'existir: «L’ànima de Déu / és una dependenta cansada // “tenim el que busca, / però no sé si ens en queda de la seva talla”» (Al cap i a la fi). Al cap d'uns mesos vaig saber que el poeta havia portat l’esborrany a diferents editorials, i cansat de tenir la callada com a resposta va decidir penjar el poemari a la xarxa perquè se’l pogués descarregar qui volgués. Aquest és el temps que ens ha tocat de viure. La mediocritat s’imposa. Els catàlegs de les editorials són com els catàlegs d’IKEA: literatura prefabricada sense cap ànima ni estil, però amb etiqueta i pedigrí. Per sort ens queda Internet, poesia 2.0. El recurs que ens permet prescindir dels interessos quantificables d’aquestes enormes bèsties de la indústria editorial i accedir a la feina d'orfebre de qui no defalleix. 

Podeu descarregar-vos Stramonium clicant l’hipervincle, i si voleu llegir una ressenya com déu mana podeu trobar-la al Llunàtic, el bloc del poeta i crític literari David Madueño. També us deixo l’enllaç del Catàleg de desficis, el bloc personal del poeta on hi va consignant tot allò que, a poc a poc, configura el seu univers personal i intransferible, i una transcripció d’un dels meus poemes preferits d'Stramonium:


El teu correu
em remet a llum tènue de Hammershøi,
l’epifania
de la pols en suspensió.

Tots aquests mons,
         aquesta plètora
         revelada,
que es bressolen
complaguts en els seus vòrtexs,
indolents i fascinats
com l’home a qui embolcallen,
i en qui sobtadament reverbera
una nostàlgia,
         veus, pregàries, fragments
         (desapareix).

Queda un esclat,
una fulguració,
la certesa del besllum
i de l’instant:
         un eco.

Veus, pregàries, fragments.

                       Víctor Mañosa. Stramonium





dimecres, 7 de novembre del 2012

Benaurança

Corrents s’ha aixecat la noia
perquè algú pel seu nom
la demana.
El balancí
solitari es gronxa.
Remeï Martínez. Cavallet blanc. Llibre inèdit. Navata 2005

Detall del Cafè Royal de Figueres, de Raimon Gil

La conversa fa anys que dura: la figuera és un vell solitari que fa temps que no rep la visita de cap parent i el mar, al fons, és la nostàlgica postal d’algun lloc de la meva infància. La distància que hi ha entre tots dos és la matèria prima d’un vers. M’assec entotsolat i participo de la seva conversa. Fullejo el Cavallet blanc de la Remeï Martínez. Penso en Transtörmer i en totes les paraules que va callar. Discursejo sobre l’anècdota del ram de flors que Montserrat Vayreda va escampar per les diferents estances de casa seva i sobre aquesta llum de final de tarda. De vegades les coses es trenquen i continuen vivint d’aquesta manera, amb les seves cicatrius, que són el significat més exacte de viure. El balancí solitari es gronxa.