Tampoc la mort.
Tampoc el discurs.
Bartomeu Fiol. Càbales del call. Edicions Proa. Barcelona 2005.
Massa freqüentment s’esdevé aquesta gola de llop dins meu. El cel s’enfosqueix a mitja tarda i comença a ploure. Aleshores tot jo m’inundo d’una fosca melangia i no hi ha res que em pugui consolar, ni una paraula ni cap vers ni tan sols la possibilitat d’aquell sud que un dia em va temptar amb els seus colors vius i la seva gent vestida tota amb robes de cambrai i cotó. Massa sovint esdevinc una circumstància del lloc on visc i la meva poesia una mirada que el vent escombra i extravia com les fulles d'un plàtan. És aleshores quan voldria ser una casa vora el riu o un pont de ferro, i fer part del discurs d’un paisatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada