divendres, 11 de novembre de 2011

Enraonies

Només allò que és íntim sobreviu
i, a poc a poc, es converteix en l’àmbit
en què, cansat, reposo del desori
de cada dia.
Miquel Martí i Pol. Després de tot. Edicions Proa. Barcelona 2002.




Fumassa a l’ambient i olor de branques cremades. La tardor sempre té aquest regust de sutge quan s’apropa el capvespre. La lletania és la mateixa de cada dia: arribo a casa, sospiro, faig un petó a la meva dona, em trec les sabates. Després m’assec a la cadira de la meva petita biblioteca i em converteixo en un traductor de brises i besllums d’una altra realitat. Escolto les Variations Goldberg de Glenn Gould, fullejo Tranströmer, ara que està tant de moda, cremo tabac dins la pipa, ordeno les notes (de vegades em pregunto que serà de les meves notes quan no jo no hi sigui) i a poc a poc tot es predisposa per la nostàlgia. Quan acabo sempre és massa tard per tornar d’algun lloc o massa d’hora per arribar-hi. Apago el llum i em quedo a les fosques amb el no-res dels meus petits desficis. I faig un petó a la meva dona.