Ara es tracta de recuperar novament l’espai. De tornar poc a poc a conquerir els petits territoris de la que havia estat casa meva, ocupats massa temps pels excessos de la llum i l’estiu: la gerra amb flors de la tauleta del menjador, el petit volum de poesies d’Emily Dickinson extraviat, incomprensiblement, en la memòria del catàleg, les petites taques de llum a la paret de la nostra habitació. Molt poca cosa si t'hi pares a pensar: la vella rutina de llegir el diari dels diumenges, d'escoltar, abstret, el jazz de Charles Lloyd a les dos de la matinada i els silencis dels seus carrerons. La tardor ho omple tot de matisos que no sé explicar.
La meva mare trobava l’estudi la cosa més fina del món. No ho és. La cosa més fina del món és el sentiment. Aquell dia de nit, el pare fent hores extres, ella em va dir: “Pobret, fins aquesta hora en una feina tan dura”. Preparà pa i cafè, va deixar el cassó al foc amb aigua calenta. No em va parlar d’amor. Aquesta paraula de luxe.