diumenge, 20 de juliol del 2014

Coquelicot




A propòsit d’una acció de Kineret Haya Max,
 a la sala Bòlit de Girona.

Tot el dia he perseguit l’ombra, l’empara d’una set que fa temps que dura i d’una pau que se’m nega i es posposa sine die. I de cop i volta el teu nom, Kineret, ha aparegut del no-res com el nom d’un vaixell descarregant tones de dolor al moll interior d’aquesta desemparança. Una història tan antiga com la història de l’home: el marit mobilitzat al front i l’àvia ingressada a la unitat de cures intensives. I tu, a centenars de quilòmetres de Tel-Aviv, ens proposes aguantar la respiració tant com ens sigui possible. A poc a poc desistim, però tu et resisteixes. El teu rostre es desfigura: és el dolor. El teu cos menut es vincla com la tija d’una rosella: és el pes d’aquest dolor. Tu ets l’última en tornar a respirar. Les escriptures ens han ensenyat que Déu no ens prova més enllà del que podem suportar. Però el temps sempre corre en contra i la felicitat escasseja.