diumenge, 22 de setembre de 2013

Víctor Mañosa: L'epifania de la pols.

Vilhelm Hammershøi ,
“Støvkornenes dans i solstrålerne” (1900)


Potser les nostres passes es confongueren en els clarobscurs del CCBB, entre les imatges estàtiques de Hammershøi i les imatges dinàmiques de Dreyer. Potser les nostres mirades s’entrecreuaren breument davant “l’epifania de la pols en suspensió” del quadre del pintor danès. Però el cas és que aleshores no coneixia ni la seva veu ni la seva semblança i no ens coneixeríem fins al cap de cinc anys, al pati de l’Alliance Française: «Sempre és així, / sempre es mouen parts precioses de mi / quan m’allunyo» (A la casa arribarà el fred). Un dels poemes que recità aquella tarda, El llibre de capa blanca (L’home que mira perplex. Papers de Versàlia. Sabadell 2007), encara ressona dins meu durant les estones d’entotsolament: «te l’he fet contemplar amb els teus propis ulls, / però no hi entraràs». Després del recital vam conversar breument i ens vam intercanviar les adreces postals. Al cap d’uns dies rebia a casa un sobre amb dos llibrets autoeditats: Lobishome i Stramonium, i una nota on deia: “No cal que els llegeixis, només vull que els tinguis”. Aquell mateix capvespre vaig devorar els llibres, i les setmanes posteriors em vaig dedicar a paladejar-ne les subtileses fins al punt de convertir Stramonium en un dels meus poemaris de capçalera. 
                La poesia de Víctor Mañosa és una escletxa de llum enmig de la solitud, un espiell des d’on podem guaitar, sense ser vistos, fragments de vida i els nostres temors més profunds: «Un fill perdut al supermercat / és una porta oberta a una por atàvica, / una angoixa quantificable, / una massa sòlida a l’estómac» (Un fill perdut), o els nostres desitjos més inabastables «Voldries viure tota la vida / a l’empara del biaix del sol, / quan l’estiu irradia les tardes / a les places» (A la casa arribarà el fred), i també la manca de fe quan ens sabem sols davant l’abisme d'existir: «L’ànima de Déu / és una dependenta cansada // “tenim el que busca, / però no sé si ens en queda de la seva talla”» (Al cap i a la fi). Al cap d'uns mesos vaig saber que el poeta havia portat l’esborrany a diferents editorials, i cansat de tenir la callada com a resposta va decidir penjar el poemari a la xarxa perquè se’l pogués descarregar qui volgués. Aquest és el temps que ens ha tocat de viure. La mediocritat s’imposa. Els catàlegs de les editorials són com els catàlegs d’IKEA: literatura prefabricada sense cap ànima ni estil, però amb etiqueta i pedigrí. Per sort ens queda Internet, poesia 2.0. El recurs que ens permet prescindir dels interessos quantificables d’aquestes enormes bèsties de la indústria editorial i accedir a la feina d'orfebre de qui no defalleix. 

Podeu descarregar-vos Stramonium clicant l’hipervincle, i si voleu llegir una ressenya com déu mana podeu trobar-la al Llunàtic, el bloc del poeta i crític literari David Madueño. També us deixo l’enllaç del Catàleg de desficis, el bloc personal del poeta on hi va consignant tot allò que, a poc a poc, configura el seu univers personal i intransferible, i una transcripció d’un dels meus poemes preferits d'Stramonium:


El teu correu
em remet a llum tènue de Hammershøi,
l’epifania
de la pols en suspensió.

Tots aquests mons,
         aquesta plètora
         revelada,
que es bressolen
complaguts en els seus vòrtexs,
indolents i fascinats
com l’home a qui embolcallen,
i en qui sobtadament reverbera
una nostàlgia,
         veus, pregàries, fragments
         (desapareix).

Queda un esclat,
una fulguració,
la certesa del besllum
i de l’instant:
         un eco.

Veus, pregàries, fragments.

                       Víctor Mañosa. Stramonium