dimarts, 6 de desembre del 2011

Poema de l'estació d'Astapovo



Mario Quintana (Alegrete - RS, 30 juliol de 1906, Porto Alegre - RS, 5 de maig 1994), va ser poeta i traductor. Va traduir al portuguès obres de Proust, Conrad, Virgina Woolf, Papini i Maupassant, entre d’altres. El 1940 va publicar el seu primer llibre de poesia A Rua dos Cata-ventos. Altres obres poètiques destacades són: Sapato Florido (1948), O aprendiz de Feiticeiro (1950), Apontamentos de História Sobrenatural (1976) i  Preparativos de Viagem (1987). La seva poesia és de tall intimista i parla, sobretot, de la vida quotidiana.


Poema de l’estació d’Astapovo

El vell Tolstoi va fugir de casa als vuitanta anys
Per acabar morint a l’estació d’Astapovo!
Segurament va asseure’s en un banc vell,
Un d’aquells bancs vells enllustrats per l’ús
Que existeixen a totes les estacions pobres del món
Contra una paret nua...
S’hi assegué... i somrigué amargament
Pensant que
De tota la seva vida
Amb prou feines li quedava la Glòria,
Aquest sonall irrisori ple de cascavells i cintes
De coloraines
A les mans escleròtiques d’un caduc!
I aleshores la Mort,
Al veure’l tan solitari en aquella hora
A l’estació deserta,
Jutjà que l’estava esperant,
Tot i que només s’hi havia assegut per descansar una estona!
La mort arribà en la seva antiga locomotora
(Ella sempre arriba puntual a l’hora incerta...)
Però potser no va pensar en res de tot això, el gran Vell,
I qui sap si fins i tot va morir feliç: ell havia fugit...
Havia fugit de casa...
Havia fugit de casa als vuitanta anys d’edat...
No tothom realitza els vells somnis de la infància!

1 comentari:

Helena Bonals ha dit...

No crec que Tolstoi fós gaire feliç, sincerament.