A Quim Martínez i Sílvia Casamort
Sempre he estimat aquests llocs foscos
i solitaris de ciutat amb el nostre reflex
als vidres i els llums de Nadal al carrer
il·luminant el no-res. Però aquesta nit
la teva poesia fa lluir el fris de rajoles
modernistes del Royal i va apuntalant
el sostre perquè no s’acabi d’enfonsar
del tot mentre la pluja divideix la teva
protesta en trossets de vidre de colors:
uns malucs, una sina, uns llavis càlids.
Destruït el passat sempre ens quedarà
la poesia per reconstruir els records
que cap especulador podrà prendre’ns.
Figueres, 6 de desembre de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada