dijous, 19 d’agost de 2010

Bolero

Me despierto

como quien oye una respiración

obscena. Es que amanece.

Jaime Gil de Biedma. De senectute. Seix Barral. Barcelona 2004.


Obres la finestra de l’habitació i deixes que el sol t’arribi fins als peus i es rebolqui com un cadell. Fora fa un agost que no sembla agost i uns nens passen amb una tovallola de coloraines en direcció al mar. A dins Miskiewicz, Wasilewski i Stanko fan de testimoni des de la gravació d’una nit suspesa. Has passat els últims dies provant de traduir el mar, de destil·lar la tristesa d’uns versos que han acabat per abrusar-te la llengua com si fossin un sexe. Has procurat en va la cadeneta dels dies que et va reglar l’avi i que vas perdre irremeiablement en no saps quina habitació de quin amor. Així és Palamós en aquest precís instant: un hexàmetre de Kavafis, el pas vacil·lant d’un turista perdut a l’extraradi, el record del vell Volkswagen que vas vendre per amor.