Imponente, majestuosa, la torre allí estaba, a la vera del horizonte, y, aunque inacabada, parecía capaz de desafiar a los siglos y a los milenios, cuando, de repente, estaba y dejó de estar. Se cumplía así lo que el señor anunció, que enviaría un gran viento que no dejaría piedra sobre piedra ni ladrillo sobre ladrillo.
Hi ha buits que s’esdevenen sobtadament, com un esvoranc, com quan algú es mor al mig d’una frase i no sabem que volia dir, o aquella nit, després de que discutíssim, quan te’n vas anar de casa i vas corre carrer avall fins que se’t va acabar la terra. Avui estic aquí, al mar. Fa un dia de sol preciós. Unes noies passen amb una constel·lació d’estels tatuats als turmells, algú s’afanya a acabar-se el gelat de mascarpone amb préssec i al diari llegeixo la mort de José Saramago. De vegades em sento com Caín després d’haver tornat al Paradís, sota l’amenaça constant de que algun déu venjatiu decreti una ordre d’extradició o embargui totes les meves possessions: el petit diccionari d’etimologies, el gerro d’aram amb les margarites i el moleskine que em vas regalar pel meu aniversari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada