dimarts, 2 de febrer de 2010

Alta traïció

Tots els matins del món són sense retorn.

Pascal Guignard


No estimo el meu país. Tampoc ho fa la gent que diu que sí i se n’omple la boca mentre col·lecciona medalles i condecoracions. Només estimo tres o quatre llocs de la meva infància, un parell de noms de dona, Augusta i Valéria, i capbussar-me a l’aigua claríssima i fresca de Cala Estreta els capvespres de juliol. També estimo els meus dos amics que veig rarament i sempre a l’estiu, i les postals impersonals i grises de ciutats com ara Bucarest o Sofia o Kiev. Una vegada em vaig passar tota la tarda escoltant la trompeta trista i suburbial d’Erik Truffaz i la veu trencada de Mounir Troudi, això va ser a Jerusalem. Potser el que estimo no és gaire cosa, res prou digne de ser mencionat als llibres d’Història, però és el meu territori. Avui fa exactament sis mil quatre-cents noranta-un dies que vaig descobrir la poesia.