I después llegaron vagones llenos de silencio
Para luchar calle por calle, casa por casa,
Contra los Sustantivos, contra los Adverbios.
Bernardo Atxaga, Crónica parcial de los setenta. Madrid 2003.
Tu em llegies Biedma a la banyera d’una habitació d’hotel d’una ciutat que no recordo i jo et recorria la pell nua recordant les valls fondes i els llacs d’aigua fresca que dibuixava Heaney a les seves èglogues. No sé perquè acabem fugint cada hivern fins aquestes ciutats grises i anònimes, travessades sempre per un riu. Potser siguin els seus cafès hospitalaris, la malenconia de les seves prostitutes, la conversa animada dels taxistes sobre el derbi del dissabte, les seves Pinacoteques repletes de traços i silencis on refugiar-se del fred i la pluja, el catàleg botànic de l’únic tros de paisatge verd enmig de tanta lletjor... potser sigui el sol pretext d’estar sols l’un amb l’altre: Tu llegies Biedma i els meus dits aprenien de memòria els teus camins. Potser fugim per aprendre a parlar en primera persona del plural.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada