Mario Quintana. O silêncio. Esconderijos do tempo.
Al meu document d’identitat hi diu el lloc on vaig néixer, els noms del meu pare i la meva mare, els anys que tinc i el meu estat civil. El que no diu és que parlo poc, i que quan ho faig sempre parlo en veu baixa. Que m’agrada escoltar el piano de Yann Tiersen els matins de tardor i escriure paraules a la sorra d’una platja buida a l’hivern. No diu que vaig descobrir l’amor tard ni la calidesa dels teus llavis. Tampoc parla sobre la nostra fugida, aquesta que planegem nit rere nit, aquest país llunyà que busquem als mapes, aquest lloc on poder-nos desplegar, aquesta terra que cerquem, desesperadament, com si es tractés d’un error gramatical, el poema.
1 comentari:
necessitaríem un carnet molt més gran per a poder descriure'ns correctament
Publica un comentari a l'entrada