divendres, 7 de març de 2008

Adonai

Uns tomam éter, outros cocaína.
Eu já tomei tristeza, hoje tomo alegria.
Tenho todos os motivos menos um de ser triste.
Manuel Bandeira. Nao sei Dançar. Editora Nova Fronteira. Río de Janeiro 2003.
La música es va escampant pel capvespre de la favela emotivament, com els crits d’un predicador o els discursos d’un alcohòlic a qui se li han romput totes les sinapsis. Tota la calor extrema del dia, tota la desesperació de sobreviure amb una nota de dos reals, queda ara supeditada a la bellesa d’una veu. Els nens deixen de jugar a pilota i s’asseuen al terra, els gossos s’aturen davant del portal de casa amb la mirada perduda, les prostitutes demoren cinc minuts més amb el maquillatge abans d’agafar l’autobús per sortir a treballar, i els vells, amb els ulls mig tancants per l’última claror del dia, recorden que hi va haver un temps en que s’atrevien a somiar en una vida diferent. Però en aquest país està prohibit somiar. Aquí la bellesa queda a l’altre costat de la vida. Aquí la fe brilla com una bombeta de vint-i-cinc wats.