dilluns, 10 de setembre de 2007

Pasternak

Em vao mulheres batem à porta, nao abrirás.
Ficaste sozinho, a luz apagou-se,
mas na sombra teus olhos resplandecem enormes.
És todo certeza, já nao sabes sofrer.
E nada esperas de teus amigos.
Carlos Drummond de Andrade. Sentimiento del mundo. Ed. Record. Rio de Janeiro 2002.

Hi ha sempre aquesta rutina de llevar-te a tres quarts de set del matí, preparar el cafè amb llet i posar-se les sabates per anar a treballar; i després tornar cansat a casa al capvespre i treure’s les sabates i posar un disc de jazz i escoltar-lo mentre preparo el meu cafè amb canyella o vainilla fresca. Després reprenc la traducció de l’últim poema de Carlos Drummond de Andrade que va quedar abandonat damunt el llit la nit anterior. Ara recordo que l’altre dia va morir una dona que coneixia. A mi també m’hagués agradat tenir Aleksandr Skriabin per veí.



1 comentari:

Valéria Araújo ha dit...

A música para esse tema nao poderia ser outra... Está muito original!!