Amb el crepúscle ha arribat la tardor

Divendres a la tarda i no tinc res per fer. Mentre espero que la meva companya surti de la Facultat de Filosofia passejo pels carrers mirant aparadors, però comença a ploure i busco refugi a La Central del Raval. La fusta del terra cruix sota els meus peus i deixo vagar la mirada pels títols que s’acumulen a les lleixes sense buscar res en concret. Czeslaw Milosz, Anne Sexton, Joan Margarit... estiro un petit poemari, Amb el crepuscle ha arribat la tardor, una col·lecció de poemes de György Jánosházy i Balázs Déri traduïts dins del IX Seminari de Traducció Poètica de Farrera i publicats per Emboscall. Obro el llibre a l’atzar i llegeixo l’impressionant Tria el destí de Balázs Déri i continuo amb el brutal Esglaons i replans. Perdo la noció del temps i començo a fullejar els poemes de György Jánosházy, Només per tu, Tu ets la nit... dos conceptes de poesia antagònics per destil·lar la mateixa bellesa. El cor em fa un salt, com quan saps que has trobat, sense buscar-ho, una petita peça d’orfebrer. Al cap d’una estona sento la veu d’una dona al meu costat «Quan he sortit i no t’he vist m’he pensat que et trobaria aquí», la meva dona «Perdona, m’he quedat fullejant aquest llibre i he perdut la noció del temps». Quan hem sortit de la llibreria encara plovia. Hem agafat l’autobús per anar al pis, hem llegit el llibre, hem fet l’amor i m’ha promès que no em deixaria mai.