sempre es mouen parts precioses de mi
quan m’allunyo.
Víctor
Mañosa, Stramonium. Llibre d’autor. Sabadell 2011.
Detall dels Aiguamolls de l’Empordà, de Raimon Gil
|
Tot aquest temps
d’absència. Gairebé un any. No he conegut cap nou continent, tampoc he
trepitjat cap nova ciutat. M’he limitat a escoltar atentament, a fer anotacions
al moleskine, a estudiar els silencis
d’Arvo Pärt entre nota i nota, a mesurar el pes de la llum i de les ombres a la
mirada dels altres, a mirar de sobreviure amb paraules escasses i alguns
silencis. I ara torno, com torna la tardor, com una marea, com un besllum
filtrat a través de moltes veus i de moltes fulles, a l’habitació dels mals
endreços, entre els meus llibres i els meus desficis. Aquí, a l’endemig de tots
aquests silencis, és on hauré de bastir de bell nou l’arquitectura de mi
mateix.
2 comentaris:
Amic, company,
i tant, que has trepitjat altres continents! Però mentals, emocionals... Molt bona, la foto, m'agrada... Per cert, l'amic Víctor em va dir per correu que li havia encantat el "Vida menor", i que ja t'ho diria via e-mail... El seu "Stramonium" també és molt bo. Li he proposat, tant a ell com als altres de la colla, que podríem fer algun dia una lectura comuna a Palamós, no trobes? Salut!
Benvolgut amic,
Res m’agradaria més que compartir una estona de poesia amb tots vosaltres a Palamós (miraré d’organitzar amb temps un recital, a veure si podem coincidir tots plegats). El que fa en Víctor m’agrada molt: la seva poesia és diàfan i pulcra i té quelcom de misteriós (com les matemàtiques, que per a mi sempre han estat un misteri). Estic fent un exercici de contraposició de la llum dels quadres de Hammershøi i la llum que fa servir en Víctor als seus poemes. És curiós, tot i que el pintor danès és un referent d’en Víctor la llum que fan servir em provoca la sensació contrària. En fi, gràcies per la foto (els aiguamolls és un lloc preciós on et tornes boig si hi vas amb una màquina de fotografiar). Un plaer saludar-te al Subtítols!
Publica un comentari a l'entrada