dimarts, 1 de novembre de 2011

Un home i el seu carnaval

Ahir es va commemorar els cent-nou anys del naixement de Carlos Drummond de Andrade (Itabira, Minas Gerais, 31 d’octubre de 1902 – Río de Janeiro, 17 d’agost de 1987), una de les figures més importants de la poesia brasilera contemporània. Serveixi la traducció del poema Un home i el seu Carnaval (Brejo das Almas, 1934) com a petit homenatge a un dels meus poetes de capçalera.


Un home i el seu carnaval

Déu m’abandonà
al mig de l’orgia
entre una baiana i una egípcia.
Estic perdut.
Sense ulls, sense boca
sense dimensions.
Les cintes, els colors, els sorolls
passen per mi d’esquitllentes.
Pobra poesia.

La pandereta repica
és dins del pit
però ningú la percep.
Estic lívid, quec.
Eternes enamorades
em somriuen
ensenyant els cossos,
les dents.
És impossible perdonar-les,
tampoc oblidar-les.

Déu m’abandonà
al mig del riu.
M’estic ofegant
peixos sulfuris
onades d’èter
corbes corbes corbes
banderes de comparses
pneumàtics silenciosos
grans abraçades llargs espais
eternament.