dissabte, 5 de març del 2011

Crònica de febrer

Pero después de todo, no sabemos
si las cosas no son mejor así,

escasas a propósito… Quizá,

quizá tienen razón los días laborables.”

Jaime Gil de Biedma. Las personas del verbo. Seix Barral. Barcelona 2004.


Aquests últims dies estic més malenconiós que de costum. Parlo poc i em quedo despert fins tard mirant pel·lícules de Tarkovsky o intentant escriure un vers que encara no sé que s’avindrà a dir. Recordo l’última vegada que vaig ser completament feliç. Va ser una matinada de l’estiu passat. Plovia moltíssim i tornàvem amb cotxe del recital de poesia de Boadella. Durant el trajecte vam recitar els versos Biedma con si ens hi anés la pell “Hoy vestida de corsario en los bares se te ve con seis amantes por banda -Isabel, niña Isabel-”, ens anàvem passant Las persones del verbo de mà en mà i declamàvem “De quién, al fin de una noche, no te habrás enamorado por quererte enamorar!”, fins que ens va parar la policia per un excés de felicitat “¿No has aprendido que en tercera persona los bellos sentimientos son historias peligrosas?”. Últimament la meva veu no és res més que un vulgar exercici de funambulisme amb el no-res a banda i banda. Encara sort que s’apropa la primavera.