Núria Feliu recita Sense destorbar el món a la secció El club dels poetes desconeguts dels Matins de TV3. Aquest poema el vaig escriure el març de 2008 en un poblet de l’interior de Sao Paulo (Brasil), i està dedicat al meu sogre: José Teixera de Freitas. Aquella tarda el meu sogre em va posar la mà damunt l’espatlla i es va decidir a explicar-me la seva petita història d’amor, just quan jo reflexionava sobre la meva. Com va escriure el poeta hebreu Yehuda Amikhai al seu poema Vas rentar la fruita: “si no hagués estat pels nostres noms hauríem estat nus del tot”.
3 comentaris:
Ostres tu, m'ha emocionat molt!!!
Moltes gràcies pel teu comentari amic/amiga, i gràcies també per vagarejar pel meu bloc. Celebro que t’hagis emocionat (això vol dir que el poema funciona i arriba). Una abraçada molt forta des de Palamós!
Ets molt gran! La teva poesia es la porta que ens apropa als records comuns, als sentiments miserables del gènere humà, on la gent es troba amb la gent, amb un mateix; on es pots trobar, a la tristesa dels teus versos la esperança de saber que som dos (o més) a contradir el temporal. Gràcies per publicar aquesta poesia tan sublim! T’estimo!
Publica un comentari a l'entrada