O outono, às vezes,
já não sabe o verão
que foi
em nossa vida.
Ara es tracta de recuperar novament l’espai. De tornar poc a poc a conquerir els petits territoris de la que havia estat casa meva, ocupats massa temps pels excessos de la llum i l’estiu: la gerra amb flors de la tauleta del menjador, el petit volum de poesies d’Emily Dickinson extraviat, incomprensiblement, en la memòria del catàleg, les petites taques de llum a la paret de la nostra habitació. Molt poca cosa si t'hi pares a pensar: la vella rutina de llegir el diari dels diumenges, d'escoltar, abstret, el jazz de Charles Lloyd a les dues de la matinada i els silencis dels seus carrerons. La tardor ho omple tot de matisos que no sé explicar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada