who gets men without moving.
Robert Lowell. Lives. Farrar, Straus & Girox.
Cada cop que viatjo a un lloc on no he estat mai és com si tornès a casa. Aquí només hi trobaràs el discurs gris i metòdic de la pluja i la sintaxis dels cables elèctrics creuant el cel de Torino rere els vidres del Caffè Mulassano. Com als meus poemes aquí l’únic color possible és el vermell picota del pintallavis de les noies que creuen el carrer per aixoplugar-se sota les voltes de Piazza Castello, les tulipes dels parcs públics o el gust a sàlvia fresca dels teus llavis.
2 comentaris:
No "Caffè San Carlo" falávamos sobre sentir-se sempre em casa seja onde for, enquanto tomávamos um capuccino quente para abrigar-nos do frio que fazia fora...
Uma alma cosmopolita sempre encontrará os sabores de sua terra e as lembranças de si mesmo seja onde for, porque afinal, ainda que falando idiomas diferentes somos todos iguais, nao crês?
Te amo!
Publica un comentari a l'entrada