La neu que ens aguaitava
es fon ara dintre nostre.
Teresa Rita Lopes, Una porta sense clau. Ed. Emboscall
Seminari de Traducció Poètica de Farrera, XIV.
És necessari tenir les sabates enllustrades, planxar la camisa que combini amb la corbata i l’americana, perfeccionar el plec mil·limètric dels pantalons de pell de préssec i trobar solucions per arreglar el compte de resultats. Però només tinc ganes de criar cucs de seda, escriure amb llapis del colors els turmells indicibles de les noies amb sandàlies, estimar secretament un vers de Teresa Rita Lopes mentre bec assedegat la menta del te dels teus llavis, declinar tota la nit el verb estimar damunt la teva pell, caminar altre cop al meu encontre. No sé de què deu ser senyal escriure poesia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada