diumenge, 23 de desembre del 2007

Etcètera

Era la vìvència que esperàvem,
no la supervìvència.
Bartomeu Fiol, Càbales del call. Edicions Proa. Barcelona 2004.

Cada dia em rento la cara amb fangs del mar mort i després em deixo perdre entre els versos d’algun llibre agafat en préstec de la biblioteca municipal; cada dia escolto com a mínim una vegada la veu trista de Nacho Vegas mentre menjo peixe con leite de côco o farofa per dinar. Després dormo una estona, faig l’amor, rento els plats i espero que plogui assegut rere els vidres del menjador. Fa dies que pràcticament no surto al carrer. Les coses que deixo escrites als meus poemes són records que s’obliden al petó número dos-cents trenta-nou, però també és per les paraules que recordo.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Para isso servem as palavras, para etgernizar os momentos importantes, ainda que cotidianos...
E se o beijo duzentos e trinta e nove faça esquecido o que passou junto com o beijo cento e vinte e dois, as palavras têm o poder de aflorar, de reviver os sentimentos e sensaçoes vividos. Para isso existe a arte, para despertar as emoçoes mais ocultas e instrínsecas. E o poeta é um artista. O poeta é o escultor das letras, capaz de transformar o alfabeto em um espelho da alma de quem o lê.