dissabte, 19 de febrer de 2011

La meva vanitat

Tenho apenas duas mãos
e o sentimento do mundo.
Carlos Drummond de Andrade. Poesia Completa. Editora Nova Aguilar. Rio de Janeiro 2003.

Potser el món no sempre ha estat tant trist i solitari com ara. Els edificis abandonats i el gris de la ciutat contrasten amb el vermell del pintallavis de les noies i jo no puc evitar sentir una gran tendresa per l’encant discret de les teves paraules. I és per aquest motiu que compto fins a tres i sospiro i penso en fer-te l’amor vora el Douro. I és clar que sé que la poesia no ha servit mai per salvar a ningú. Per això Celan comprava margarites a les floristes, per mesurar la profunditat de la seva caiguda, per això el metge em va receptar Diazepam i versos de Drummond abans d’anar-me’n a dormir, perquè tot sol no puc fer res per arreglar tot aquest desastre. Jo només volia escriure alguna cosa que semblés un poema.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

La primera frase ve de "Carrer Marsala" de Miquel Bauçà.
Òscar Rocabert
oscar@victimaibotxi.com

Raimon ha dit...

Gran Miquel Bauçà! Quan vaig escriure el post no hi vaig caure. He crescut amb la lectura dels seus llibres i els d’en Blai Bonet. Al final acabem sent el que hem llegit? Una abraçada molt forta, i a veure si ens retrobem aviat, que ens morim de ganes (jo i la Valèria) de tornar a sentir recitar els teus versos!

Valéria Araújo ha dit...

Encara sort que tens la poesía... I jo, que et tinc a tu i la meva petita família, que es la meva vanitat, el meu orgull, el meu port...