divendres, 11 de maig de 2007

Paula

Fotografia de Jacob Krupnick

Obrir la finestra de l’habitació i deixar de pensar per uns instants en tot allò que ens lliga com una rel. I que es faci el silenci, i el gel es fongui dins el Becherovka i la cigarreta es consumeixi sola al cendrer mentre una oreneta creua ràpid l’aire buit del cel que ens manca. Em venen al cap les paraules que em deies quan et quedaves sola al llit: «Per què sempre te n’has d’anar?» mentre escolto les notes de piano que interpreta la veïna del quart. Sí, la solitud també és la meva droga dura. Espero impacient els bisos.

1 comentari:

SUSAN ha dit...

curiós OY!!!! L'home ha estat definit des de la filosofia més antiga i antropològica com l'èsser sociable per naturalesa.
Aquest tipus de text revela el que tots ja sabem però és curiós per la mirada de lo sociable: l'home necessita també del silenci i la companyina del que no hi ha i no existència o dit d'una altre forma: SOLITUD

CURIÓS TB QUE PRENGUI EL MATEIX NOM QUE EL BLOG.... PERQUÈ SERÀ????