Subtítols

Poema de l'estació d'Astapovo

2011-12-06T12:00:00.001Z

Mario Quintana (Alegrete - RS, 30 juliol de 1906, Porto Alegre - RS, 5 de maig 1994), va ser poeta i traductor. Va traduir al portuguès obres de Proust, Conrad, Virgina Woolf, Papini i Maupassant, entre d’altres. El 1940 va publicar el seu primer llibre de poesia A Rua dos Cata-ventos. Altres obres poètiques destacades són: Sapato Florido (1948), O aprendiz de Feiticeiro (1950), Apontamentos de História Sobrenatural (1976) i Preparativos de Viagem (1987). La seva poesia és de tall intimista i parla, sobretot, de la vida quotidiana.

Poema de l’estació d’Astapovo

El vell Tolstoi va fugir de casa als vuitanta anys

Per acabar morint a l’estació d’Astapovo!

Segurament va asseure’s en un banc vell,

Un d’aquells bancs vells enllustrats per l’ús

Que existeixen a totes les estacions pobres del món

Contra una paret nua...

S’hi assegué... i somrigué amargament

Pensant que

De tota la seva vida

Amb prou feines li quedava la Glòria,

Aquest sonall irrisori ple de cascavells i cintes

De coloraines

A les mans escleròtiques d’un caduc!

I aleshores la Mort,

Al veure’l tan solitari en aquella hora

A l’estació deserta,

Jutjà que l’estava esperant,

Tot i que només s’hi havia assegut per descansar una estona!

La mort arribà en la seva antiga locomotora

(Ella sempre arriba puntual a l’hora incerta...)

Però potser no va pensar en res de tot això, el gran Vell,

I qui sap si fins i tot va morir feliç: ell havia fugit...

Havia fugit de casa...

Havia fugit de casa als vuitanta anys d’edat...

No tothom realitza els vells somnis de la infància!

Petita guerra

2011-11-17T19:21:00.006Z

La vida no s’acaba mai.
Tampoc la mort.
Tampoc el discurs.
Bartomeu Fiol. Càbales del call. Edicions Proa. Barcelona 2005.

Massa freqüentment s’esdevé aquesta gola de llop dins meu. El cel s’enfosqueix a mitja tarda i comença a ploure. Aleshores tot jo m’inundo d’una fosca melangia i no hi ha res que em pugui consolar, ni una paraula ni cap vers ni tan sols la possibilitat d’aquell sud que un dia em va temptar amb els seus colors vius i la seva gent vestida tota amb robes de cambrai i cotó. Massa sovint esdevinc una circumstància del lloc on visc i la meva poesia una mirada que el vent escombra i extravia com les fulles d'un plàtan. És aleshores quan voldria ser una casa vora el riu o un pont de ferro, i fer part del discurs d’un paisatge.

Enraonies

2011-11-11T22:44:00.008Z

Només allò que és íntim sobreviu
i, a poc a poc, es converteix en l’àmbit
en què, cansat, reposo del desori
de cada dia.
Miquel Martí i Pol. Després de tot. Edicions Proa. Barcelona 2002.

Fumassa a l’ambient i olor de branques cremades. La tardor sempre té aquest regust de sutge quan s’apropa el capvespre. La lletania és la mateixa de cada dia: arribo a casa, sospiro, faig un petó a la meva dona, em trec les sabates. Després m’assec a la cadira de la meva petita biblioteca i em converteixo en un traductor de brises i besllums d’una altra realitat. Escolto les Variations Goldberg de Glenn Gould, fullejo Tranströmer, ara que està tant de moda, cremo tabac dins la pipa, ordeno les notes (de vegades em pregunto que serà de les meves notes quan no jo no hi sigui) i a poc a poc tot es predisposa per la nostàlgia. Quan acabo sempre és massa tard per tornar d’algun lloc o massa d’hora per arribar-hi. Apago el llum i em quedo a les fosques amb el no-res dels meus petits desficis. I faig un petó a la meva dona.

Exercici

2011-11-09T22:26:00.005Z

Cecília Meireles (RJ, 7 de novembre de 1901 — RJ 9 de novembre de 1964) va ser poetessa, professora y periodista. Part de la seva obra poètica s’emmarca dins la Vanguardia del Modernisme brasiler i figura com un dels seus noms més representatitus, juntament amb Manuel Bandeira i Carlos Drummond de Andrade. Aquest Exercici l’he extret de la reedició de la seva Antologia poética (Editora Nova Fronteira, 3ª edição. Rio de Janeiro 2001) i es tracta d’un poema inèdit que ella mateixa va recollir a l’edició de 1963.

Exercici

Ciència, amor, saviesa,
tot jau molt lluny, sempre
- immensament fora del nostre abast.

Es desfà l’àtom,
es domina la llàgrima,
ja es poden vèncer abismes
- però es cau, després, de caps a terra i amb els ulls tancats,
i s’és un petit secret
sobre un gran secret.

Tristos encara serem durant molt de temps,
encara que d’una noble tristesa,
nosaltres, els qui el sol i la lluna
tots els dies troben
en el mirall del silenci reflectits,
en aquest llarg exercici d’ànima.

El primer cop que vaig entendre

2011-11-03T19:16:00.009Z

Affonso Romano de Sant’Anna (Belo Horizonte, 1937) és considerat per la crítica com el poeta “més brasiler” dels últims anys i una de les veus més cabdals de l’escena poética brasilera actual. Després d’una dilatada trajectòria com a periodista i professor que l’ha portat a viure a diferents països com França, Alemanya i Estats Units, Affonso Romano viu actualment a la ciutat Rio de Janeiro, ciutat de la que va ser president de la seva Biblioteca Nacional. Alguns dels seus poemaris més destacats són O Lado Esquerdo do Meu Peito (Rocco/RJ, 1991), O intervalo amoroso (L&PM/Porto Alegre, 1999) i Vestígios (Rocco/RJ, 2005) d’on he extret aquest poema:

El primer cop que vaig entendre

El primer cop que vaig entendre del món
alguna cosa
va ser a la infància
vaig tallar la cua d’una sargantana
i va continuar movent-se.

Des d’aleshores
he anat entent que les coses resten
vives i tortes
que l’amor no acaba així
que és difícil extirpar el mal des de l’arrel.

El segon cop que vaig entendre del món
alguna cosa
va ser quan a l’adolescència em van arrencar
del costat esquerre tres certeses
i vaig haver de tirar endavant.

Des d’aleshores
he après a trobar en la foscor el rumb
i sóc capaç de desxifrar missatges
ja sigui als núvols
o als graffiti de qualsevol mur.

Un home i el seu carnaval

2011-11-01T14:40:00.018Z

Ahir es va commemorar els cent-nou anys del naixement de Carlos Drummond de Andrade (Itabira, Minas Gerais, 31 d’octubre de 1902 – Río de Janeiro, 17 d’agost de 1987), una de les figures més importants de la poesia brasilera contemporània. Serveixi la traducció del poema Un home i el seu Carnaval (Brejo das Almas, 1934) com a petit homenatge a un dels meus poetes de capçalera.

Un home i el seu carnaval

Déu m’abandonà
al mig de l’orgia
entre una baiana i una egípcia.
Estic perdut.
Sense ulls, sense boca
sense dimensions.
Les cintes, els colors, els sorolls
passen per mi d’esquitllentes.
Pobra poesia.

La pandereta repica
és dins del pit
però ningú la percep.
Estic lívid, quec.
Eternes enamorades
em somriuen
ensenyant els cossos,
les dents.
És impossible perdonar-les,
tampoc oblidar-les.

Déu m’abandonà
al mig del riu.
M’estic ofegant
peixos sulfuris
onades d’èter
corbes corbes corbes
banderes de comparses
pneumàtics silenciosos
grans abraçades llargs espais
eternament.

Cabdells de llum

2011-10-26T21:23:00.011+01:00

“debruçado
sobre o tempo
sinto-me como sou.
assim:
menor que tua sombra”.
Everardo Norões. Retábulo de Jerônimo Bosch. Editora 7 letras. Rio de Janeiro 2008.

Fa dies que la persiana de l’espai on treballo es va espatllar. Des d’aleshores hi ha més llum a l’habitació durant el dia, finestra-aquari, i més nit durant les matinades d’octubre, finestra-abisme. D’ençà d’aquell dia la geometria i la verdor del cactus contrasta més intensament amb la tardor que frega els vidres com si volgués entrar a dins i instal·lar-se al fons de la casa. Fins i tot la suite núm. 1 en G major per a violoncel de Bach ara em sembla que té una lluminositat diferent. Continuo descabdellant versos en portuguès i ampliant-esmenant el diccionari. M’aturo un instant i anoto al moleskine, 26 d’octubre: “De vegades hi ha coses que es trenquen per bé”.

Gymnopédie Núm. 4

2011-10-13T19:32:00.012+01:00

“Mira de contemplar les coses belles tant com puguis,

la majoria de gent no hi presta atenció”.

Vincent Van Gogh. Cartes a Theo. Edicions 3 i 4 (Eliseu Climent). 2010

La tarda és una cadència trista de Satie. Els versos s’escurcen i es fan més espaioses les lectures. La meva mà vacil·la entre els fulls del diccionari de portuguès i el teclat. Només de tant en tant em paro, i miro al meu voltant i prenc alguna nota. Potser hagi estat el nou significat d’una paraula o el record que em desvetlla una metàfora de Norões. Hi ha tanta bellesa en aquest instant que sembla que no pugui existir. I encara ens queda la nit per endavant i la línia del sud i el silenci de no saber exactament què busco quan et parlo d’escriure poesia.

Cartes per a dones

2011-07-02T11:07:00.007+01:00

“Arribat el moment

que el record desvetlla

m’esquinço el vestit

i convido a cafè a la desesperança”

Ulls de nena. Cartes per a dones. Figueres 2011.

Aviat farà vint anys que vaig descobrir la poesia. Va ser el dia que va morir en Luis Rosales. D’ençà d’aleshores he llegit a molts poetes, de moltes nacionalitats i condicions diferents, clàssics i contemporanis, elogiats i bandejats per la crítica, romàntics, confessionals, modernistes... fins aconseguir fer-me un petit altar de poetes amb els seus corresponents llibres de capçalera: Robert Lowell, Seamus Heaney, Emily Dickinson, Iehuda Amikhai, Carlos Drummond, Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater... i el figuerenc Quim Martínez. Fa cosa d’un any que vaig descobrir la poesia d’en Quim i crec que no m’equivoco si dic que estem davant d’una de les veus més interessants, sensibles i colpidores de l’escena poètica actual de casa nostra. El proper divendres 22 de juliol (19.30h) tindrem una oportunitat excel·lent per fer un tast del seu darrer poemari “Cartes per a dones” a la Biblioteca Lluís Barceló i Bou de Palamós, amb la sempre delicada, decidida i precisa veu de Sílvia Casamort. No us ho perdeu!

La Papa

2011-03-28T19:21:00.003+01:00

Aquest dissabte 2 d’abril a les 19:30h, segona oportunitat per assistir a Barcelona a la presentació del primer número de la revista “Varal de Poemas”, editat conjuntament per Fundo do Nosso Quintal i Paralelo Sur. La presentació es farà al local de l’associació La Papa (c/ Tapioles, núm. 12 baixos) i anirà a càrrec de Valéria C. de Araújo, Sònia Serrabao i un servidor. El primer número de la revista està dedicat a tres components del moviment Maloqueirista: Caco Pontes, Berimba de Jesus i Aline Binns (un moviment marginal sorgit el 2002 als suburbis de São Paulo que ha anat creixent fins aconseguir una veu pròpia dins l’escena cultural de la ciutat). Si teniu l’oportunitat apropeu-vos-hi, descobrireu alguns detalls que us permetran conèixer de més a prop una part del mosaic colorista que és el Brasil.

Cucurrucucu...

2011-03-25T12:38:00.005Z

M’he d’aturar aquí. I he de fer-me la il·lusió que veig això.

C. Cavafis. Poemes Canònics. Lleonard Muntaner editor. Palma de Mallorca, 1996.

Els divendres sempre tinc aquesta estranya sensació de victòria i derrota a la vegada. Les paraules se’m tornen austeres als llavis i els adjectius escassos. Medito parèntesis i agrafies enmig de Grace Cathedral Park dels Red House Painters. Projecto un cap de setmana amb la meva ànima a la deriva, sense horitzons ni referències. Però és inútil, sé que demà tornaré a matinar per robar la matèria prima d’un vers, tornaré a ensumar la vella edició escolar de la Casa encendida per recordar aquell matí perdut de la meva infància i justificar, un cop més, el meu silenci. Si sabessis tota la bellesa d’aquell dia de primavera entendries el meu desfici per escriure alguna cosa que s’hi assembli.

Fet i amagar

2011-03-07T14:32:00.001Z

No recordo la teva veu, només recordo
la teva por com la corda del violoncel
que es trenca a mig concert i ens deixa
la seva absència. La teva vida ha estat
aquest fred hostil d’hospici, la misèria
de la postguerra i l’absència de l’àvia,
haver-se fet vell sense ningú al costat,
en silenci, amb la felicitat color de por
del bàndol dels vençuts. Com una vella
fotografia en blanc i negre que recorda
el teu gest però ha oblidat les paraules
la teva veu i la meva sempre han jugat
a fet i amagar. He heretat de tu el color
melancòlic i plujós d’una mala història.

Crònica de febrer

2011-03-05T19:32:00.011Z

Pero después de todo, no sabemos
si las cosas no son mejor así,
escasas a propósito… Quizá,
quizá tienen razón los días laborables.”
Jaime Gil de Biedma. Las personas del verbo. Seix Barral. Barcelona 2004.

Aquests últims dies estic més malenconiós que de costum. Parlo poc i em quedo despert fins tard mirant pel·lícules de Tarkovsky o intentant escriure un vers que encara no sé que s’avindrà a dir. Recordo l’última vegada que vaig ser completament feliç. Va ser una matinada de l’estiu passat. Plovia moltíssim i tornàvem amb cotxe del recital de poesia de Boadella. Durant el trajecte vam recitar els versos Biedma con si ens hi anés la pell “Hoy vestida de corsario en los bares se te ve con seis amantes por banda -Isabel, niña Isabel-”, ens anàvem passant Las persones del verbo de mà en mà i declamàvem “De quién, al fin de una noche, no te habrás enamorado por quererte enamorar!”, fins que ens va parar la policia per un excés de felicitat “¿No has aprendido que en tercera persona los bellos sentimientos son historias peligrosas?”. Últimament la meva veu no és res més que un vulgar exercici de funambulisme amb el no-res a banda i banda. Encara sort que s’apropa la primavera.

Maloca no Cantinho

2011-02-22T20:03:00.007Z

Aquest dissabte 26 de febrer a les 20:00h recital de Poesia Maloqueirista al bar Cantinho Brasileiro (c/ Ample, núm. 43 de Barcelona). Presentem el primer número de la revista "Varal de poemas" en un acte organitzat conjuntament per l’associació cultural Fundo do Nosso Quintal i Versos.cat. Els poetes Daniel Ruiz-Trillo (editor de Versos.cat), Carmen Moreno, Sònia Serrabao, Valéria C. de Aráujo i un servidor recitarem poemes en portuguès, català i castellà dels poetes brasilers Caco Pontes, Berimba de Jesus i Aline Binns (a més de projectar vídeos amb declamacions fetes pels propis autors). Si teniu l’oportunitat apropeu-vos-hi. Descobrireu una poesia franca i directe, amb molt de ritme i consciència social.